Recuerdos; no los cambiaría por nada del mundo.
Ingenuidad es la palabra. Todos nacemos ingenuos, hasta el más agudo cerebro tiene la pequeña pizca ingenua dentro. Creemos que no. Cada persona piensa, en voz baja e inaudible para el resto, que con un poquito de audacia, agilidad mental y picardía pueden esquivar más de una barrera natural, o una en particular. ¿Qué nos contaron de pequeños? Sed más listos, mucho más que el hambre, que la sed, que los malos o los profesores, sed agudos, agudizaos, pensad en cómo esquivar los males.
Pensava que si tancava els ulls i agafava la teva mà podria sentir que això es només una imaginació, que en realitat tot segueix com fa molts anys... Un temps on no importava qui eres, potser els teus ideals sí, però no es jutjava mai a una persona per l’aspecte sinó que eren els valor personals i el treball a la vida els que et feien més persona i menys cosa sense sentit dins l’atmosfera. Però m’he adonat de que l’error més gran en el qual hi podria haver caigut era aquest, aquest mateix, el d’haver-hi pensat que era així, el d’haver creat un món propi on tot fos el “tu” i el “jo”, on el somriure regís les normes, on els petons a la galta fossin com caramels i les abraçades dolços regalats d’una persona a una altra.
He imaginat mil cops un món creat per nosaltres dos. Tonta em dirà el que pensi que estic boja si imagino coses que potser no es compliran, potser em diria immadura, nena petita, massa somiadora i qui sap, infantil fins a cert punt. Però jo li diria, que boig el que ha decidit deixar de somiar, el que ha retirat la imaginació del seu cap, els records feliços d’una infància plena de tendresa o potser no, però que encara que fos així, hi ha coses maques que al ser petits, ens marquen de petits. Sigui un globus que ens va regalar una senyora gran o un caramel que el nostre millor amic o amiga ens va donar pel seu aniversari. Hi ha moments a la vida que mai s’obliden i molt menys si els has passat amb persones que estimes.
Segueixo sent una nena, no ho negaré.
Per què hauria de negar una cosa evident si ja sé que tothom qui em coneix la sap? És molt fàcil cridar al cel coses sense sentit, sortir al carrer cantant cançons encara que s’hi desafini, somriure dia rere dia? Qui així ho cregui, en té una idea molt equivocada. Pensaran que aquesta persona o està molt boja o necessita cridar l’atenció i aquí estic jo, l’escriptora, per rebatre la norma. Encara que sent una joveneta potser pensin que vull que m’hi facin cas, què en sabran ells/es si no em coneixen pas? Ningú ha dit que jo canti pel carrer perquè em vingui de gust que la gent m’escolti. No he volgut mai somriure per donar la nota i fer-me la feliç davant de milions de persones, totalment fora de joc per provocar enveja al meu pas. No és pas real el fet de que cridar em senti bé per la salut, però tampoc és mentida que em senti tan malament.
Qui em conegui que em jutgi si es que pot.
Si crido es perquè tinc ganes de fer saber el que penso i sento, per això sóc lliure de fer el que vulgui, o això em van ensenyar a l’escola, o no?
Si canto enmig del carrer té una sola explicació i es que qui no voldria cantar quan sap que no plourà per culpa seva sinó que si plou és perquè toca?
Si somric dia rere dia no és pel fet de voler fer-me envejar davant de la gent que no té aquesta capacitat ja que en realitat és perquè posar bona cara al mal temps és la millor manera de sortir-se’n amb menys dificultat.
La divina poesía.
